El World Center

Quant era petita hi havia un tramvia, li diem ”jardinera” mes d’estiu et portava al “Rompeolas “´

Al trencaones, eren unes pedres molt grosses on feien un àpat, uns feien musclos, nedàvem, també hi havia unes casetes de canya al final uns seients per fer la pesca, a mi em feia por caure per algun forat, més era molt divertit.

Al 1992, Barcelona es va obrir al  mar, i tot va canviar, van fer el World Center, en fi i com va treballar el meu nebot, i una companya va trobar feina millor  per haver  estudiat  en Alemanya, l’emigració del meu país.

Quan baixo a Drassanes, quin canvi, Santa Mònica amb vidres, tot era espai, abans tot era fosc fins que trobaves els militars anava per fer classes de conducció.

Sort que vaig mirar, i vaig veure Colom, perquè si no ja anava al revés, al moment vaig veure un del grup, caminava més ràpid, mes em servia de guia.

Un noi, amb samarreta d’escola d’Europa ens va fer, passar per tot el centre comercial, ens conduïa a l’aula, que amb diapositives, vam veure el món del port de Barcelona, quants calés mou, com vam guanyar terreny pel port movent el riu Llobregat, ara no ho podrien fer, com està tot coordinat, amb noms anglesos, la part dels cotxes, que el descarreguen conduïts per homes, això del km 0 res de res. La part de les mercaderies d’Amazon,  Inditex, per donar el màxim servei en menys temps. La zona dels creuers, els llocs de treball que suposen, i l’avantatge que està en Barcelona, pels turistes és molt còmode. Els iots de luxe no estan per casualitat, sinó per ser especialistes en reparació i conservació.

Els tres  amples de vies, l’estreta, la ibèrica i l’universal per això hi ha un canvi  d’agulles molt sofisticat, és difícil créixer per això  volen ser molt eficient, perquè un dia en el port són 1200 euros de promig i els costos manen.

També hi ha un port sec en Zaragoza.

A tot això ens anaven posant neguitosos perquè ho havien de visitar, mes al final va dir que agafaríem “les golondrines” les orenetes és un mitjà antic per visitar el port, vaja de tota la vida.

Vam passar per la porta  d’Europa, un pont les diferents zones,  del moll on reparen els vaixells, en un sistema de comportes el deixen sense aigua, per poder treballar, per la torre del rellotge, que si  La Meridiana i la Diagonal continuaríem es trobarien en el punt de la torre.

Després vam a anar a dinar “a La Fonda” carrer Escudillers ja no és de la família de restauradors que van conèixer a Manila restaurant “Espanya”, aquí en tenien un al carrer Aragó, i un altre prop de Francesc Macià.

A mi només em resta deixar-te el meu somriure per la setmana. I si t’agrada. Comparteix.