Fa anys vaig esta a Cuba encara vivia Fidel Castro, ho pots veure com un país en decadència o gaudi de seus gran edificis.

Vaig tornar i tenien mes llibertat, es podia llogar cotxes, axis ho vam fer un cicocento, per recorre millor l’illa. Vam assistir a una festa en un pis de cubans no hi havia mobles, però l’aparell de music a era força gran, las cubanes es van posa unes malles i van fer ballar al meu company, ami hem va agafar un cubano  i vaig ballar com mai hagués pogut somnia, van preparar mojitos el ron corria, ens van regalar Café del racionament, era boníssim.

Vam esta al “Floridita” mes fins la commemoració del 125 anys en Studio 66 a Lloret de Mar no es vam assabentar, que una família Sala Parera el van fundar, i van mana al seu fill ha estudia a Suiza hostaleria, cosa que en aquells temps no es feia;  ara tindria alguna estrella Michelin.  La barra també la va fer un de Lloret i amb reconeguts artistes de la cocteleria amb arrels lloretenques com Miquel Boades i Constantí Ribalaigua. ¿La cocteleria Boades de Barcelona, tindrà quelcom de veure?.

Vam entra i nos ofrecieron una copa de cava, ens van fer fotos amb Alcapone i una cubana, Mario Cabré i Ava Garner, que junts en una rapsode anaven amenitzen el sopar, entrants: Xarrup de velouté de marisc i Ostra Constantí Ribalaigua.

Plats principals Brioix de llagosta caribenya enchilada, a mi m’ho van adapta per el gluten, Cebiche de pagre amb coca de gambetes, Filet mignon amb salsa cabernet, per mi tot picava massa però els nostres amics lis agradava el picant.

El postra va se amb un puro de la Habana boníssim i que nos va deixar bon sabor de festa.

A mi nomes em resta deixar-te el meu somriure per la setmana. I si t’agrada comparteix.

Vam anar el mercat de Azpeitia, vam començar a recordar coses, en la plaça, en el mercat i les seves tendetes, aquí sempre plou el sol surt poc, no com a Catalunya que està amb una sequera de tres anys.

Hondarribia, és un punt estratègic, per estar al costat de Irun i França, va rebre molts atacs, això li va valdre molts privilegis, no Fueros, títols nobiliaris, així hi ha moltes cases amb escut, i el castell en la plaça de Les Armes, es veuen els senyals de les bombes. Això va ser axis fins a Felip V, amb el Tractat dels Pirineus, on es va separar el País Basc de França i el d’Espanya, com la Catalunya Nord, aleshores les fronteres ja no van canviar.

Irún es va industrialitzar, Hondarribia va preferir conservar el seu casc antic, i seguir amb la pesca, a l’estiu hi ha molt turista de Madrid, i la veritat és que és preciós.

Tornem a Azpeitia, a la Fira del vi i el xoriço, compro els tiquets. Les dues copes de vi eren bones i l’entrepà bonissin llàstima que jo no puc menjar pa pel gluten, mes en el balneari lo de les dietes ho portaven molt bé.

A la tarda no ho vaig entendre bé i no vam veure el toro ensogat, un altre any.

En un moment ens va fer un remenat de perrochicos, una amanida amb tonyina.

Tornem a Barcelona amb bon sabor de boca.

A mi només em resta deixar-te el meu somriure per la setmana, I si t’agrada. Comparteix.

Un viatge comença quant acaba un altre. Quant ens vam acomiadar de la Mercedes i l’Ana Maria vam quedar de tornar a Cestona.

Va vindre la pandèmia, desprès el any passat les dates no van concedir, Per fi aquest any, en la porta del balneari estava l’Ana Maria, quina il·lusió.

Dinem junts, tots els banys els tenien junts, llàstima que s’e ‘ha constipat.

Aquest any fem inhalacions, cosa que el any passat no per precaució.

Plou, vam anar a un concert d’òrgan per Loreto F. Imaz en Aizarmako Parrokia-etiza.

A la tarda vam pujar perquè va sortir el sol, al poble Aizarma, molt maco, i amb vistes precioses, i un basc, es va prendre el pèl, es va dir que allò era una l’església normal la bonica, era l’ermita a dalt d’una muntanya, difícil d’arribar.

Després vam anar a Zumaia a prendre uns pinxos típics, i de compres.

Avui ha sortit el sol, mes a les quatre quan sortim s’amaga, vam anar a Sant Telmo, quines vistes, i el flysch, difícil de gaudir per la pluja, després a Gestaria, lo que recordaven del viatge passat però l’església tancada.

Desprès pinxos, i ens tornem una bossa que ens havíem deixat.

Massatges, ens posen en forma per fi arriba la tardor,

Avui al mercadillo d’Azpetia tancant mol aviat.

A mi només em resta deixar-te el meu somriure per la setmana. I si t’agrada. Comparteix.