Seguim en el Parador de Toledo, té moltes escales per salvar els desnivells, més en la terrassa ens senten i davant teu tens tot Toledo il·luminat fantàstic.

Sortim al matí buscant l’oficina de turisme, troben una estació de tren molt antiga, veig informació turística, més és del bus turístic, agafem tiquets per fer la ruta de la catedral i visitar-la.

Entrem en lo que ells diuen la “joia” els docents quilos d’or que va portar Colom en una sacristia amb pedres precioses el valor és incalculable, en la Setmana Santa la traguen pels carrers tortuosos i estrets de Toledo, les escultures, pintures no tinc paraules per descriure, i no entenc,  com quan vaig fer l’intercanvi Barcelona-Madrid només ens van portar Alcazar i el quadre “del Conde Ordaz”.

Vam veure també una sinagoga com canvia la història i quin poc coneixem tinc, també gratis.

San Juan,  una església enorme, ordena per Isabel La Catòlica, que no la veurà acabar, està plena d’escuts.

És molt gran i sembla el Vaticà en petit, mires on mires hi ha una meravella, és d’estil gòtic, té en l’interior una capella, o altar de l’època dels visigots, el primer rastre que veig d’ells.

Al dia seguen vam anar a l’església de Santo Tomé, 8 euros, per sort vam coincidir amb un grup i el professor va explicar: que la història s’ha tornat a escriure, no era conde sinó Senyor Ordaz, enterrat davant, El Greco, no va agradar a Felip II, por això va anar a viure a Toledo, sortim vam anar a la Casa Museu del Greco gratis, i en obres de tota la seva vida.

Toledo té una defensa natural que és el riu Jucar que la rodeja, però ara pots atravessar-lo amb tirolina, la persona més gran que s’ha tirat tenia 91 anys ja gent valenta.

A mi només em resta deixar-te la meva somriure per començar bé l’any. Si t’agrada. Comparteix

Sortint l’últim viatge de l’any, passen per Doña Godina, i troben un restaurant bo, atent, una mica de soroll en la barra després es calma són els dinars de Nadal.

Arriben al Parador d’Alcalà de Henares, tots celebren el Nadal en fires, varies, estem cansats al matí serà un altre dia.

Visiten la universitat d’Alcalà, quina façana esplèndida i per pisos, fundada pel Cardenal Cisneros, fa 500 anys la portada la van fer a la seva mort, com hi havia carres els van destruir perquè tingués aquesta esplendor, no va ser la primera perquè el Cardenal Cisneros era de l’orde dels franciscans, que tenen vot de pobresa, la van fer a la seva mort, com hi havia carres els van destruir perquè tingues aquesta esplendor, no va ser la primera perquè, la veritat que era un campus d’estudiants, amb menjador, per dormir el llit i la taula per estudiar, havien de fer promesa de celibat, i allí regien unes lleis diferents del poble, per la qual cosa els estudiants volien sortir i el poble vivia d’ells, quan se la van portar a Madrid, La Complutense el poble es va arruïnar. S’estudiava medicina en les dues cultures que hi havia, perquè el cristianisme no podia obrir els cossos, més com ho havien fet els musulmans res a dic. Tant el romans com els musulmans estaven més avançats que el cristianisme tot era foscor, El Cardenal Cisneros va ser el primer d’inquisició, cosa que no s’entén, clar que aquí no s’estudiava dret civil.
Entren al claustre, hi veien la porta d’entrada, la dels burros, els animals, i passen a la sala magna ,quin sostre, a la tribuna es posava l’estudiant a la dreta el seu professor a l’esquerra el que atacava, a davant als seients tots els professors, al pis de dalt, tots els companys, i el poble; l’estudiant havia de parlar 8 hores en llatí, el podien interrompre, felicitar-lo o escridassar-lo, cosa normal perquè ningú entenia el que deia; si aprova havia de pagar un dinar a tots els professors companys i poble, si no tenia diners, la universitat li prestava, els havia de tornar. Si suspenia havia de sortir per darrere com podia, porta dels burros, ja et pot imaginar com estava el poble.

Vam dinar allí en el restaurant superbé. També vam veure la tomba, més no és sòbria ni està enterrat allí.
Al dia següent van fer la visita, a tot Alcalà perquè és patrimoni de la humanitat, Van quedar en la Casa de l’entrevista, que la guia va dir, millor dir: la casa de les dues mentides, perquè mai va ser casa, ni mai es va fer allí l’entrevista amb Colon.

Cisneros també va fer una escola per dones i prostitutes, cosa que no s’entén de cap manera, també van veure un convent de monges on les finestres, tenien una reixa rodona per diferenciar-les dels homes que era quadrada.

La religió estava perdent addictes, van visitar una església ovalada hi ha una gran bòveda que a les 12 quan es feia la consagració entrava els raigs del sol, i unes monges des d’alt tiraven pètals de flor, perquè després diguin que el màrqueting el van inventar els americans.

A mi només em resta deixar-te el meu somriure per la setmana, i si t’agrada. Comparteix.

Teniem que remuntar molts anys endarrere per veure per veure un camí romà que portava a la Vila de Gràcia.

Saltem en el temps i farem un passeig en quatre fileres d’arbres i al final ens van anant traslladant la burgesia i sent un centre de sedes bancàries molts  encara  recordem, perquè han sigut protagonistes de la nostra joventut i l’època més productiva, fins passa a la tercera joventut. Començant en l’actual H&M avui abans Banco Vitalicio d’Espanya.

La font Gual, que es creia que li havien regalat el govern francès per l’exposició de principis del segle passat, en realitat la va comprar aigua de Barcelona.

Seguim pel teatre Comèdia, va ser el palau Marcet, si les famílies van començar a viure allí, vivien en el principal i els pisos de dalt eren pels llogaters.

Seguim per la joieria SWATCH, també era una joieria  de prestigi molt antiga, va començar venent porta a porta, però és important perquè l’arquitecte va fer aquests vidres per primera vegada a Barcelona.

Més endavant trobem dues cases, d’estil musaré,  separades per un passatge, una està actualment canviada d’estil com podem comprovar.

Davant tenim l’au Fènix, que la insígnia de casa d’assegurances.

L’actual restaurant Mandarin era la seu del banc Sabadell en les seves columnes veiem els símbols del treball,

Acaben el recorregut en el REPLAY a sobre té Sebastià el Cano més conegut pel pirata, abans seu de govern d’Euskadi,  en la guerra va caure primer que Catalunya, i es va refugiar aquí, les viudes tenien que vindrà aquí per cobrar la pensió,  El Lehendakari i el president de la Generalitat Lluís Companys van anar a l’exili junts.  Però Companys va ser fusellada  a Montjuïc.

A mi només em resta deixar-te el meu somriure per la setmana. I si t’agrada. Compateix.

Ja es comencen a encendre les llums dels carrers amb molts arbres de Nadal de fil ferro.

Com sempre els nois d’un Institut, han fet el pessebre de  Blanes amb poques ganes, però tot es comença, i fer equip i tots s’animen i aprendre al que és treballar, aquest any és dedicat als Pedrets les ruïnes que estan escaven i troben un bon jaciment per explicar la història de Banda-dea.  Fins i tot han posat un projector i els cartells explicatius.

Avui dia de Santa Llúcia, em recorda com n’era d’important per la meva família cumple-anys del meu pare, i aniversari de bodes  sempre anàvem a darrere de la Catedral a fer cua per passar per la verge, i una cosa que passàvem pels ulls per protegir-los amb molts de fred.

També a la plaça dels Pins s’ha fet una fira d’artesania.

Les llums del passeig de Gràcia són tan espectaculars que tothom es vol fer la foto, oblidant-se que circulen cotxes, i provoquen alguns incidents.

També han arribat els tions i el de la ciutat esportiva és molt maco amb patins i pals d’hoquei.

Ara tots els nens els donarem menjar perquè el 23 cagui moltes joguines.

A mi només em resta deixar-te el meu somriure per la setmana. Si t’agrada. Comparteix

El difícil de fer-se gran, és anar acomiaden a persones estimades.

Vam anar a Sant Joan Despí, la part nova, per això hi havia tanta quitxalla, hi havia una fira, era pel dret dels infants, estava ple de jocs fets amb la imaginació, amb coses que ja no tenien servei, tot jugaven hi havia per totes les edats, els nadons amb puzles gegants a terra, pel gatet.

Ja hem entrat al desembre, i sembla que estem  començant la tardor, més el carrers es preparen pel Nadal.

Cada vegada comencem més aviat,  com els arbres artificials, les llums als carrers, més sembla que el Nadal porta sempre una mica d’amor, perquè les notícies només parlen de dues guerres a qual pitjor, més el negoci de les armes va bé, les vides valen poc.

Prenen cafè en una casa d’americans reconstruïda i feta un restaurant.

A l’escola de Hosteleria ja fan el menú de Nadal, i conèixer una estudien, ens han facilitat anar i que preparessin un menú sense gluten, li hem comprat uns vins i la seva alegria o li cabia en el cos.

A mi només em resta deixar-te el meu somriure per la setmana. I si t’agrada, Comparteix.

Fa anys vaig esta a Cuba encara vivia Fidel Castro, ho pots veure com un país en decadència o gaudi de seus gran edificis.

Vaig tornar i tenien mes llibertat, es podia llogar cotxes, axis ho vam fer un cicocento, per recorre millor l’illa. Vam assistir a una festa en un pis de cubans no hi havia mobles, però l’aparell de music a era força gran, las cubanes es van posa unes malles i van fer ballar al meu company, ami hem va agafar un cubano  i vaig ballar com mai hagués pogut somnia, van preparar mojitos el ron corria, ens van regalar Café del racionament, era boníssim.

Vam esta al “Floridita” mes fins la commemoració del 125 anys en Studio 66 a Lloret de Mar no es vam assabentar, que una família Sala Parera el van fundar, i van mana al seu fill ha estudia a Suiza hostaleria, cosa que en aquells temps no es feia;  ara tindria alguna estrella Michelin.  La barra també la va fer un de Lloret i amb reconeguts artistes de la cocteleria amb arrels lloretenques com Miquel Boades i Constantí Ribalaigua. ¿La cocteleria Boades de Barcelona, tindrà quelcom de veure?.

Vam entra i nos ofrecieron una copa de cava, ens van fer fotos amb Alcapone i una cubana, Mario Cabré i Ava Garner, que junts en una rapsode anaven amenitzen el sopar, entrants: Xarrup de velouté de marisc i Ostra Constantí Ribalaigua.

Plats principals Brioix de llagosta caribenya enchilada, a mi m’ho van adapta per el gluten, Cebiche de pagre amb coca de gambetes, Filet mignon amb salsa cabernet, per mi tot picava massa però els nostres amics lis agradava el picant.

El postra va se amb un puro de la Habana boníssim i que nos va deixar bon sabor de festa.

A mi nomes em resta deixar-te el meu somriure per la setmana. I si t’agrada comparteix.

Vam anar el mercat de Azpeitia, vam començar a recordar coses, en la plaça, en el mercat i les seves tendetes, aquí sempre plou el sol surt poc, no com a Catalunya que està amb una sequera de tres anys.

Hondarribia, és un punt estratègic, per estar al costat de Irun i França, va rebre molts atacs, això li va valdre molts privilegis, no Fueros, títols nobiliaris, així hi ha moltes cases amb escut, i el castell en la plaça de Les Armes, es veuen els senyals de les bombes. Això va ser axis fins a Felip V, amb el Tractat dels Pirineus, on es va separar el País Basc de França i el d’Espanya, com la Catalunya Nord, aleshores les fronteres ja no van canviar.

Irún es va industrialitzar, Hondarribia va preferir conservar el seu casc antic, i seguir amb la pesca, a l’estiu hi ha molt turista de Madrid, i la veritat és que és preciós.

Tornem a Azpeitia, a la Fira del vi i el xoriço, compro els tiquets. Les dues copes de vi eren bones i l’entrepà bonissin llàstima que jo no puc menjar pa pel gluten, mes en el balneari lo de les dietes ho portaven molt bé.

A la tarda no ho vaig entendre bé i no vam veure el toro ensogat, un altre any.

En un moment ens va fer un remenat de perrochicos, una amanida amb tonyina.

Tornem a Barcelona amb bon sabor de boca.

A mi només em resta deixar-te el meu somriure per la setmana, I si t’agrada. Comparteix.

Un viatge comença quant acaba un altre. Quant ens vam acomiadar de la Mercedes i l’Ana Maria vam quedar de tornar a Cestona.

Va vindre la pandèmia, desprès el any passat les dates no van concedir, Per fi aquest any, en la porta del balneari estava l’Ana Maria, quina il·lusió.

Dinem junts, tots els banys els tenien junts, llàstima que s’e ‘ha constipat.

Aquest any fem inhalacions, cosa que el any passat no per precaució.

Plou, vam anar a un concert d’òrgan per Loreto F. Imaz en Aizarmako Parrokia-etiza.

A la tarda vam pujar perquè va sortir el sol, al poble Aizarma, molt maco, i amb vistes precioses, i un basc, es va prendre el pèl, es va dir que allò era una l’església normal la bonica, era l’ermita a dalt d’una muntanya, difícil d’arribar.

Després vam anar a Zumaia a prendre uns pinxos típics, i de compres.

Avui ha sortit el sol, mes a les quatre quan sortim s’amaga, vam anar a Sant Telmo, quines vistes, i el flysch, difícil de gaudir per la pluja, després a Gestaria, lo que recordaven del viatge passat però l’església tancada.

Desprès pinxos, i ens tornem una bossa que ens havíem deixat.

Massatges, ens posen en forma per fi arriba la tardor,

Avui al mercadillo d’Azpetia tancant mol aviat.

A mi només em resta deixar-te el meu somriure per la setmana. I si t’agrada. Comparteix.

Bones tardes, deixo Blanes amb el seu concurs de grafític.

Anem a  Palafrugell al restaurant Xado, ens ha agradat molt, llàstima que les cambreres no parlen en català recordo que estem a Girona.

La veritat es que aquest viatge va començar, en una agencia de Mataró, del Corte Inglés, en el centre amb molt ambient, que venien un pack per tres dies al Parador d’Aiguablava.

El parador modern, amb molta claredat, el restaurant sense menú, ni res que promociones la cuina catalana. Al bar ningú entenia el català, com volen que el parlin en Europa, si en la nostra terra no ho fem, i a més es tracta d’un  parador de 4 estrelles.

L’esmorzar esplèndid, amb cava, que no representa la qualitat dels nostres caves.

Quant sortim demano informació de la zona i es limiten a una foto copia, senyalen alguns pobles coneguts sense explicar res de res, en Albacete ens van donar una carpeta amb molta informació i explicacions, se m’encongeix el cor quan promocionen tan malament, una terra tan maca, agresta de cales i aigües meravelloses, pobles amb característiques tan valorades.

Anem a Begur cala Sa Tuna, i després a Palafrugell dinem al restaurant El Simo, una mica de batalla.

Anem a Begur  en turisme ens informen molt bé, a pesar que el centre d’interpretació tancat,  amb el temps que  fe hi ha, hi ha turistes, i alguns encara es banyen. La ruta dels indians està molt ben documentada, el poble a pesar de ser molt muntanyós, es preciós.  Dinem en el Can Pere, molt ben atesos, i el menjar molt bo.

A mi només em resta deixar-te el meu somriure per la setmana. I si t’agrada. Comparteix.

Aquí no es para. Van fer una exposició de producte de proximitat. Després ho van repetir en el càmping La Masia.

També vam viure un campament romà. Ja us vaig parlar dels Pedrets, han tornat a fer excavacions, i ara ja podien dir que a Blanda vivíen a l’any 80 abans de Crist, aquesta primavera ho identificaran amb panels informatius.

El diumenge vaig anar a Sant Pere del Bosc, el paratge insuperable, ens vam posar en el porxo, perquè no tenien el menjador preparat perquè el dissabte va haver-hi molta gent, segona sorpresa no feien menú degustació, perquè el volem canviar i fer-lo més complet, ja no estava el metre, al seu lloc tres cambreres que no estaven a l’alçada d’un 5 estrelles,

El Xef ho va solucionar tot preparen un meravellós i exquisit menú degustació amb el seu maridatge, clar que els coberts no els canviaven, vam haver de demanar culleretes pel parmentier exquisit que acompanyava la veieres, Els vins els havia de llegir en l’etiqueta.
El pastís una meravella, mes el canó de l’espelma es va pagar super ràpid.
Els cafès els van servir en els petits fours (petit forn).
Els nous menús degustació no els tindran fins desembre.
A mi només en resta deixar-te el meu somriure per la setmana. I si t’agrada. Comparteix.